Cada cop crec més que no existeix la casualitat en aquesta vida. Sé que amb aquest nom de vegades encobrim una cosa que nosaltres mateixos sabem que conté un significat important, però estrany i mai del tot desxifrat. Per quina raó jo vaig acabar dedicant-me al teatre si vaig estudiar dret i treballo en tantes coses diferents abans de fer-ho? Dario Fo va ser un dels autors dels meus primers anys; “Tenia dues pistoles d'ulls blancs i negres” i “Aquí no passa ningú” van ser obres en què em formi com a actor aquells primers anys. Això és sens dubte una “casualitat”, ja que veient-lo actuar-hi només a l'escenari vaig descobrir el que jo mateix volia fer al teatre: autosuficiència.

Poder ser l'actor i l'obra alhora. Ser un joglar! A ell el vaig sentir utilitzar aquesta paraula per primera vegada amb un significat especial i nou per a mi. Ara el joglar d'Europa es fascina amb Sant Francesc d'Assís, el joglar de Déu i com Oscar Wilde i tants poetes beneïts i maleïts, es commou amb la bellesa i la màgia de la pel·lícula de Rosellini sobre ell; es posa a investigar i escriu un monòleg fabulós. I a mi –juglar d'Espanya (almenys un)– em toca representar-ho per aquests camins que tinc tan trillats amb els monòlegs i textos clàssics. Però això és diferent. Aquest text és un regal de la Providència com diria el Poverello d'Assís, perquè la veritat és ple de bellesa, d'ingenuïtat i de candor però amb el punt intel·ligent i murri? que sobre la seva figura aporta la investigació de Dario Fo.

En aquest moment una ràfega de llum renaixentista il·lumina la meva vida, M'encomano al Sant i també com no? A Dario Fo. Els gallecs diuen “Déu és bo i el diable non és dolent”. També ho sabia el Sant que quan li van apallissar els diables per dormir uns quants dies a casa d'un cardenal, va dir que aquests obraven per delegació del poder diví per impedir que ell s'acomodés i deixés l'estret camí que se li havia encomanat. Espero que una mica de la seva fe en el poder redemptor de l'AMOR i LA BELLESA ens toqui a nosaltres ia vosaltres, el públic respectable. Ja veuran que impressionant és això!

El Francesc que Fo presenta en aquest text revela, entre d'altres, un aspecte del Sant d'Assís sovint escamotejat pel convencionalisme. La força, la ironia i l'humor característic de la seva obra hi són, però també una bellesa i qualitat poètica molt renovades, com si el carisma del personatge li hagués conferit en aquesta ocasió un especial estat de gràcia. Ho vaig sentir així quan vaig llegir per primera vegada el text a la magnífica versió que va fer Carla Matteini, i sobretot quan vaig veure Fo interpretar-lo a Roma. Durant dues hores i mitja llargues va divertir i emocionar un públic entregat. I a mi, em toca ara representar-ho per aquests camins que tinc tan trillats amb els monòlegs i textos clàssics. Però això és diferent. Aquest text és un regal de la Providència com diria el Poverello d'Assís, perquè la veritat és ple de bellesa, d'ingenuïtat i de candor però amb el punt intel·ligent i murri? que sobre la seva figura aporta la investigació de Dario Fo. Espero que la innocència i la puresa del Sant Juglar com un vent alat ens elevi durant una estona al regne màgic del somieig i la faula. Que vostès ho gaudeixin.
Ara, a dalt el teló.