Don Perlimplín estima Belisa, Belisa estima més homes i Marcolfa cuida de Don Perlimplín mentre observa com immola el seu cor… Una versió de l'Al·leluia Eròtica de Lorca sobre les turbulentes relacions humanes que, com en un còctel molotov, barregen la dependència, el enamorament, la joventut, la maduresa, el sexe, la pujada al cel…, i la tensió d´una fletxa, en tres personatges de fosc jardí que protagonitzen aquesta història de desamor… Lorca va fer d´aquest personatge un heroi estilitzat i tràgic, des d´aquell personatge ridícul de les al·leluies, va voler treure'l d'aquesta farsa per deixar-lo en un món de màgia poètica que sublima a l'amor amb una mort de regust sagrat, a la qual ell anomenarà Al·leluia eròtica on el seu Perlimplín és vençut en un ritual de sacrifici per enamorar-se vell … Per això la relació que hi ha entre els tres personatges és singularment de sacrifici, fins i tot en la nostra particular Marcolfa que s'allunya absolutament d'aquestes caricatures divuitesca com la “domèstica perseverant”, a la nostra proposta s'enllaça al món sinistre i fosc que ha generat Perlimplin al seu jardí. La nostra Marcolfa és jove com el sentiment antagonista de Perlimplín, ella és una altra flor més com Belisa.
Marcolfa i el seu senyor tenen una relació particular entre amo, pare…, amor platònic. Belisa i el seu marit entre dona, cos i eternitat.
I en comú, un joc de distorsió de normes, que anticipa la crueltat de l'amor que envolta Perlimplín, un vell que es fa passar per un jove cobrint-se amb una capa vermella… Mostrant així l'essència humana del desig infinit i sexual. Tots són l'anhel i la fatalitat en un diàleg directe on no sobra ni una paraula, que aconsegueix embolicar amb una angoixa neta, el reconegut triangle lorquià: amor, mort i eternitat
En paraules de la directora
Diu Lorca que aquesta funció és un recorregut entre el ridícul i el sublim. És una obra emmarcada en les constants de l'autor, amor i mort, que sota l'aparent senzillesa dels ritus de pas, les al·leluies, i els personatges inspirats en les caricatures divuitesques, també hi ha un univers sinistre i fosc que amb prou feines s'expressa amb paraules . És un viatge iniciàtic al desamor i un estètic estat intern on els tres personatges estimen i estripen alhora dins d'un bell i fosc jardí…, un amor, que com tots els amors de la literatura de Llorca, es converteix en una passejada entre el teatre, el dolor i la transcendència… I és per això que l'amor de Don Perlimplín es converteix en un perill entre la distància i la proximitat amb la resta de personatges (com en aquestes turbulentes relacions humanes de la sinopsi) , i així vaig trobar una estranya similitud amb Rest Energy, performance de Marina Abramovic de 1980, on la tensió de l'arc i la fletxa es converteixen en un lliurament de confiança mútua mentre corres perill i busques aquest delicat equilibri entre el que et fa bé, i el que et fa malament…