Mariana és el nom de la cabra que acompanya el gitano errant, la del xou, la que balla i li dóna menjar. Mariana és la mula amb què el pagès trilla, la burra de càrrega de l'azacà i la barreta que transporta el déu. L'animal femella és el cos del treball, tant se val l'era que travessi. A l'obra, el cant encoratja i anima per força productiva i el cos recrea de forma lliure la potència de l'animal que es deixa arrossegar pel compàs dels òrgans, com en els cants a pal sec. Ho mou, no l'arqueologia de les essències, sinó el desig pur de trobar la forma, l'ordre, l'eloqüència. El cos jondo malbarata energia, vida i mort i aquesta és la seva radical i arcaica modernitat. El cos jondo trenca a ballar, com les llàgrimes, la suor o la riallada: amb poder, amb vergonya, allà on el procés és tan visible com el resultat. Els llenguatges són impurs, mestissos, com tot el que és viu. Un ball esculpit en pedra i argila, esquemàtic, tosc i precís com són els altars, els amulets o les eines. Un ball tan abstracte i simbòlic com a utilitari i material.
«El cos jondo no té cap objectiu formal, no té cap objectiu.
El cos jondo té un imaginari tosc, primitiu i problemàtic.
El cos jondo està arrelat:
les seves arrels són mòbils, estan per tot arreu.
És impur, mestís,
sent que la seva vida és petita i això ho engrandeix.
El cos jondo no és apol·lini,
propicia el ritual i la catarsi.
El cos jondo és teatre.
El cos jondo està tallat com una escultura primitiva,
té una fe secreta a la seva pròpia potència.
La possibilitat de la mort és el seu màxim atribut,
té por
i ho pateix
però, sobretot
ho balla».