Toná és una proposta escènica que s'allunya de narratives convencionals i ofereix a l'espectador una experiència poètica, plàstica i intuïtiva. A la peça, els cossos i els objectes (el vestuari, els elements escènics) són travessats per allò invisible (la música, el moviment) i agitats fins a l'extenuació: un excés de vida que acaba per esgotar-los i tornar-los a allò inert. Un cos que no escull entre creure o sospitar: germana fe i nihilisme i es repeteix estimar és tenir el cel i veure que el cel no té res.
Aquesta peça pertany a la trilogia El cicle dels miracles.
Toná neix de la necessitat d'encarnar una identitat àmplia, que no pretén definir-se essencialment, lligada orgànicament a la memòria col·lectiva i els imaginaris populars, amb tota la seva conflictivitat. Una poesia que transmet la carn, el pols vital, plens de ràbia i alegria, també de prejudicis i supersticions. Un dolor antic i fèrtil que ens construeix lentament, des de la infantesa. Una identitat tan lluminosa com fosca, que no es resumeix en termes de productivitat i consum, un malbaratament físic que es nega a inscriure's a les inèrcies de l'opinió i la seva eufòria, la posi, el protocol. Un cos reconciliat amb les seves forces vitals, entreteixit de malaltia, vellesa, mort, i que es relaciona descaradament amb els símbols, per embrutar-los, trepitjar-los, anomenar-los, mentre crida: són nostres, ens pertanyen.