MADRID, OCTUBRE DE 1948. CATALINA BÁRCENA ESTÀ A PUNT DE TORNAR ALS ESCENARIS ESPANYOLS DESPRÉS DE ONZE ANYS D'EXILI EN BONS AIRES, SEPARADA DELS SEUS FILLS I LA SEVA FAMÍLIA.
Dues hores abans de sortir a escena i, acompanyada per la seva filla Katia Martínez Sierra, el temps es plega. Pel seu camerino hi passen figures clau de la seva vida. Algunes són reals, d'altres són simples ombres que l'acompanyen: com la Maria Guerrero, la seva descobridora i mestra; Gregorio Martínez Sierra, la seva parella per més de trenta anys i mort mesos abans; i María Lejárraga, el seu antagonista en aquest triangle impossible.
Tots l'acompanyen i el fan reviure la seva història: els èxits, les misèries i el trajecte que l'ha conduït fins a aquest instant precís, esgotada d'una existència que encara l'obliga a continuar treballant. Una dona que s'enfronta a les nombroses mentides i fal·làcies que han dit de la seva vida amb Gregorio Martínez Sierra. Tot emergeix aquestes dues hores mentre Katia intenta entaular una relació real d'amor amb la seva mare després de tants anys separades.
Aquesta obra proposa una revisió justa i necessària de la vida de Catalina Bárcena, sens dubte, una de les millors actrius espanyoles de tots els temps.
Les ombres de Catalina Bárcena neix en un moment clau de revisió del triangle cultural i amorós de tres figures claus del teatre del segle XX: Catalina Bárcena, Gregorio Martínez Sierra i María Lejárraga. En els darrers anys, el teatre i la historiografia han recuperat amb justícia figures femenines fonamentals, com María Lejárraga, i els han tornat el lloc que durant dècades els va ser negat. Aquest procés ha estat necessari i imprescindible. Però també ha generat nous relats simplificats que, amb intenció o sense, han tornat a deixar altres dones fora de focus.
Avui, quan revisem el relat explicat, aquesta obra proposa una idea essencial: perquè una estrella brilli, no cal apagar-ne una altra. Recuperar unes figures no hauria d'implicar esborrar-ne d'altres. Les ombres de Catalina convida a mirar la història del teatre espanyol amb més rigor, complexitat i justícia, ia reconèixer que la memòria cultural es construeix sumant, no substituint.